Sobre diversitat funcional sensorial
|
De 7 a 10 anys
A partir d’11 anys
|
Sobre diversitat funcional motriu
|
Fins als 6 anys
De 7 a 10 anys
Novel·la juvenil
|
Sobre altres discapacitats o infants amb necessitats específiques
Fins als 6 anys
De 7 a 10 anys
A partir d’11 anys
Novel·la juvenil
|
Es considera que una persona té baixa visió quan té una limitació visual que li dificulta o impedeix la realització d’una o diverses tasques de la vida quotidiana.
Tot i no estar tipificada des del punt de vista legal, la baixa visió limita amb la visió perfecta (100% de resta visual amb la utilització de correccions visuals) i la ceguesa legal i rep el nom de disminució visual.
La disminució visual es dóna quan la visió d’una persona no arriba al 100%, tot i utilitzar totes les correccions òptiques possibles. La resta visual (el percentatge de visió que es conserva) conté dos paràmetres de definició visual: l’agudesa i el camp.
L’agudesa visual és la capacitat de distingir les formes dels objectes a certa distància i es mesura amb la prova de les lletres (o formes geomètriques) de mida decreixent, establint cada línia, vista o no, un 10% d’agudesa visual.
El camp visual és l’angle que veu cada ull, corresponent a 90ºcadascun (en total 180º). El camp es redueix, o bé “tancant-se” pels costats, o bé de manera aleatòria, a causa de taques que es formen a l’ull.
La persona que, malgrat l’ús de correccions òptiques, no aconsegueix arribar al 100% i supera el 50% de resta visual, pertany a la categoria B3. Aquesta persona pot arribar a portar una vida normal. En canvi si està per sota del 50%, comença a tenir dificultats evidents i es diu que té baixa visió (B2). En aquest grau cal tenir en compte que, per sota del 20% de resta visual, les dificultats visuals són severes i fan imprescindible l’ús de tècniques d’adaptació. Quan no s’aconsegueix superar el 10% d’agudesa i/o es té restringit a només el 10º el camp visual, es considera llavors que la persona pateix ceguesa legal. Finalment, si només hi veu zones difuses d’il·luminació i ombra, o bé res en absolut, és quan es parla de ceguesa total (B1).
La baixa visió no és una malaltia patològica sinó que és una denominació per a referir-se a una limitació visual. L’origen d’aquesta limitació pot ser diversa tot i que principalment està causada per patologies, habitualment associades a l’edat.
Aportacions de Pere Pujolàs i Maset (UVIC)
Quan parlem d’una escola per a tothom ens referim a una escola inclusiva, que no exclou a ningú. Una escola on poden aprendre junts, alumnes diferents: alumnes diferents, malgrat siguin molt “diferents”. Junts, no només en un mateix centre, sinó en una mateixa aula.
3 Raons a favor d’una escola per a tothom:
La inclusió, una qüestió de justícia.
Les raons a favor de la inclusió són fonamentalment ètiques.
La inclusió escolar (com la inclusió social) és un valor.
Per als alumnes amb discapacitats i d’altres dificultats (atenció, comportament, etc.)
Per als alumnes més corrents.
Per a la societat en general (per a la comunitat de la qual uns i altres formen part).
Si aconseguim que aprenguin junts, aconseguim quelcom encara més important: que aprenguin que poden aprendre junts, que poden estar junts, que poden viure junts – que poden CONVIURE, malgrat les seves diferències.
Difícil, però possible.
L’educació inclusiva com a repte: és normal que els alumnes siguin diferents; per tant, més que preocupar-nos per com aconseguir grups homogenis (per reduir o per “anul·lar” les diferències), és més lògic preocupar-nos per com podem gestionar l’heterogeneïtat, com podem ensenyar-los junts malgrat siguin diferents.
Si aprendre junts alumnes diferents és just i necessari, també HA DE SER POSSIBLE!
“Un món que disposa dels recursos econòmics i tecnològics que permeten la comunicació global instantània, així com dur persones a l’espai, difícilment pot dir que és impossible educar tots els seus nens”.
S. Hegarty: Educación de niños y jóvenes con discapacidades. Principios y prácticas.
Publicaciones de la UNESCO, 1994
“Los que nos desplazamos de forma distinta, los que reciben las sensaciones de otra forma o los que interpretan el mundo de forma muy diferente, no tenemos por qué estar enfermos, podemos ser felices, podemos amar y ser amados, podemos aportar cosas, incluso tomar iniciativas y ser útiles. Nació lo que se conoce como Vida Independiente.”
Manuel Lobato Galindo, Activista en Vida Independiente
El terme Diversitat funcional va ser proposat al Foro de Vida Independiente al gener de 2005 i pretén substituir altres termes que poden arribar a considerar-se pejoratius com ara “discapacitat” o “minusvalia”. Des d’aquest fòrum es proposa un canvi cap una terminologia positiva sobre la diversitat funcional.
Aquest Fòrum és hereu a Espanya del Moviment Internacional de Vida Independent, nascut ala Universitat de Berkeley desprès de la guerra de Vietnam. Aquest canvi terminològic ha donat lloc també a una nova manera d’entendre el fenomen i ha significat la descripció d’un nou model de la diversitat.
De fet, existeixen varies formes d’entendre la mateixa realitat i aquestes diferents formes d’entendre-la donen lloc a construccions socials diferents. En el cas de la diversitat funcional, es poden detectar quatre models fonamentals al llarg de la història:
s El que prescindeix (prescindencia): Les persones són eliminades. Així va ocórrer a l’època nazi i durant l’època d’Esparta, entre d’altres.
s Mèdic- rehabilitador: Les persones han de ser curades per la ciència i rehabilitades per incloure-les en la societat.
s Vida Independent o social: Les persones estan discapacitades per la societat, però amb les eines adients poden participar plenament en ella.
s Diversitat: La diversitat funcional és part de la diversitat humana. S’ha de proporcionar plena dignitat a totes les persones, sigui quina sigui la seva diversitat. Plena dignitat implica donar el mateix valor a tots els sers humans i donar els mateixos drets a totes les persones.
El Fòrum de Vida Independent que neix a mitjans del 2001, és una comunitat constituïda per persones de tot l’estat espanyol i d’altres països que conformen un fòrum de reflexió filosòfica i de lluita pels drets de les persones amb diversitat funcional. En aquest fòrum, les dones i homes amb diversitat funcional reclamen el seu dret individual i col·lectiu a viure de forma activa i independent, inclosos en la comunitat i amb els recursos humans necessaris.
Més informació:
“El modelo de la diversidad. La Bioética y los Derechos Humanos como herramientas para alcanzar la plena dignidad en la diversidad funcional” Palacios Rizzo A., Romañach Cabrero, J. (2007).
http://www.diversocracia.org/docs/Modelo_diversidad.pdf
El professor que tingui un alumne amb diversitat funcional auditiva a l’aula haurà de tenir en compte les següents recomanacions:
|
Aquesta faula, de Miquel Àngel Santos Guerra, ens ajuda a reflexionar sobre el valor de la diversitat, sobretot envers la tendència a homogeneitzar.
Un dia els animals del bosc decidiren fer alguna cosa per solucionar els problemes del món i organitzaren una escola. Van elaborar un currículum d’activitats que consistia en córrer, trepar, nedar i volar i, per que fos més fàcil ensenyar-lo, tots els animals es van inscriure a totes les assignatures.
L’ànec era un excel·lent estudiant en natació. De fet, era superior al seu mestre. Però va tenir un suficient a vol i en carrera va suspendre. Com que el seu aprenentatge era lent, va tenir que quedar-se cada tarda, després de l’escola per practicar carrera tot abandonant natació. Aquestes activitats van continuar fins que els seus membranosos peus es van desgastar, llavors, va perdre habilitat en natació.
L‘ànec anava fent a l’escola, passant força despercebut per tothom, menys per ell que estava molt i molt preocupat.
La llebre va començar el curs com l’alumne més brillant en carrera però va sofrir un col·lapse nerviós per excés de treball a natació.
L’ardilla era excel·lent en trepar, fins que un dia manifestà un síndrome de frustració en la classe de vol, on el seu mestre la feia començar des de terra, enlloc de fer-ho des de dalt d’un arbre. Finalment s’emmalaltí degut als nombrosos sobreesforços musculars per excés d’esforç i obtingué una puntuació de 6 en trepar i de 4 en carrera.
L’àguila era un alumne molt problemàtic i obtingué molt males notes en conducta. En trepar superava tots els demés, tot pujant fins a la cima d’un arbre, però ella ho volia fer a la seva manera.
Al finalitzar el curs, una anguila anormal, que podia nedar molt bé, igual que córrer, trepar i volar, obtingué el promig superior i la medalla a la millor alumna de l’escola.
El límit entre malaltia i salut mental no és un límit clar ni ben definit, i els criteris per designar una persona com a sana o malalta han variat segons els diferents enfocaments teòrics i al llarg del temps, amb la qual cosa no hi ha un acord general entre especialistes sobre com definir aquests termes. La complexitat del cervell humà implica una síntesi dinàmica entre biologia, genètica, emocions, vivències, ment, cultura, condicions personals i socials, sense comparació amb cap altre òrgan humà.
Tot i això, podem definir un trastorn o malaltia mental com una alteració de tipus emocional, cognitiu i/o del comportament, en què queden afectats processos psicològics bàsics com són l’emoció, la motivació, la cognició, la consciència, la conducta, la percepció, la sensació, l’aprenentatge, el llenguatge, etc. que dificulta l’adaptació de la persona a l’entorn cultural i social on viu i crea alguna forma de malestar subjectiu. D’altra banda, estudis sobre salut mental consideren que salut i malaltia mental no són condicions que permetin definir l’una com l’absència de l’altra, sinó que són un continu en el qual es reflecteixen diferents graus o nivells de benestar o deteriorament psicològic.
Hi ha diferents tipus de malalties mentals. Encara que al llarg de la història s’han fet diferents intents per agrupar-les per categories, segueix havent-hi alguns desacords entre models. No obstant això, actualment s’accepta el sistema de diagnòstic psiquiàtric proposat per l‘Associació Americana de Psiquiatria (American Psychiatric Association) Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (“DSM-IV”), que distingeix, entre altres:
Aquesta classificació és molt similar a la de l’Organització Mundial de la Salut, la Classificació Internacional de Malalties anomenada (CIE-10).
